Ara quan m'adono que avui no hem quedat, començo a prendre consciència que aquest gran projecte està començant a arribar a la seva fi. Mai m'ha estat fàcil despedir-me de la gent, em costa trobar les paraules per expressar tot el que ha significat per mi, sense deixar-me el detall. Si ja m'és difícil dir "adéu" a una persona en la que només he compartit una tarda, imagine't el que significa dir-t'ho a tu!

Per aquest motiu he decidit no despedir-me!! No vull que ara que el projecte s'ha acabat ens deixem de veure. Segurament no ens veurem tant regularment però estic convençuda que mai ens deixarem de veure i aquest fet em reconforta i em fa creure que tots els moment que hem compartit només han fet que començar ! 

Fins aviat i que només els petons et tapin la boca,

Anna

Noves aventures

Avui escric al post una estona abans de trobar-me amb en Yassin. 

Cada cop són més les coses que hem anat fent junts, l'últim dia vam anar a visitar el Museu Dalí de Figueres. Tot i que ens va agradar descobrir amb major profunditat aquest artista, cal dir que hi havia molta gent, fet que ens va dificultar que puguéssim parlar i escoltar amb facilitat.  

Avui també ens espera un dia intens, tinc previst anar a les fires de Figueres amb en Yassin. 

Ara que ja s'acaba aquesta aventura a la que ens vam endinsar sento una mica de nostàlgia però a la vegada alegria per totes les estones que hem passat junts. 

Instants que ens fan grans

Cada divendres, pràcticament una rutina. una rutina que és, sense cap dubte, agradable. A les 17:00 hores, just després de sortir d'escola, a Plaça Catalunya. 

Els nervis a flor de pell, per una banda en Yassin es pregunta que és el que farem avui, per l'altre jo em pregunto si aprofitarem les tres horetes (que sempre s'acaben fent curtes) de la millor manera i aprenen les coses que realment ens fan ser persones: confiança, empatia, paciència, seguretat, autonomia, tenir  criteri propi, ser crític...

Aquest divendres vam decidir que, després de berenar els dos junts, aniríem a fer un passeig pel castell de St. Ferran. Hem de reconèixer que no teníem la intenció de fer tota la volta al castell però, entre bromes i rialles en relació als jocs que jugàvem mentre caminàvem, la vam acabar fent tota!!

Una mica cansats de la volta que havíem fet, vam anar a la rambla a jugar una estona a cartes i a intentar fer trucs de màgia. 

Els "fins el pròxim divendres" sempre se'ns fa difícil de dir, es pot veure amb les mirades o amb comentaris de broma com "perquè no quedem d'aquí una hora o demà?". Només em pregunto si ja ara se'ns fa difícil dir-nos un "fins aviat"  com de dur serà haver de dir-nos "Adéu" ? Només espero i desitjo que aquest dia no arribi mai o, si més no, que tardi molt temps a arribar.

Moments de rialles

Ja portem moltes trobades i, en conseqüència, moltes experiències i activitats realitzades junts. Hem fet un pastís (el vídeo del qual està en procés), hem anat als aiguamolls, al Museu del Joguet de Figueres, a berenar, al parc...

Un dels moments que, personalment, més em va il·lusionar va ser quan els dos ens vam posar a cantar mentre tornàvem a Figueres. Crec que en aquell moment va ser quan es van fer més evidents totes les estones que havíem compartit i l'estima que ens hem anat agafant poc a poc.

A més, l'altre dia, mentre passejàvem pel Parc dels Aiguamolls de l'Empordà em vaig donar compte de l'enorme canvi que hem anat fent els dos junts. Ara ja podem dir que ens tenim confiança i que les estones que passem plegats les aprofitem al màxim, descobrint coses noves, jugant i, sobretot, rient.

Vora el mar

L'altre dia amb en Yassin vam anar a la platja de Roses a veure com era el mar a l'hivern. Sortir de Figueres sense saber, exactament, on anàvem va ser una gran sorpresa. Vam estar dibuixant a la sorra, escrivint els nostres noms, agafant petxines... però el que més ens va agradar fou jugar a futbol. Tot i que més d'un cop vam acabar de peus a l'aigua, els dos podem afirmar que ens ho vam passar molt bé.

 

Després de tant moviment, què millor que anar a esmorzar? Dit i fet, vam anar a buscar un lloc on poder menjar i beure alguna cosa calenteta. Aquest moment ens va servir per posar en comú el que més ens havia agradat del dia i si un dia, segurament de més calor, tornar-hi anar.

 

Cada divendres, dia en el que majoritàriament em trobo amb en Yassin, veig el bonic procés que estem fent els dos. Lo bonic que és saber que una persona et tingui confiança i que t'expliqui, poc a poc, allò que li agrada i que no. Potser no avancem molt ràpid, ho anem fent amb passos petits i ferms. Del que si estic segura és que cada pas que fem, el fem sense deixar-nos res per descobrir i gaudint al màxim del moment.

Un bell camí

Avui ja és la tercera vegada que m'he trobat amb en Yassin. Quan penso amb la primera trobada m'adono dels grans passos que els dos hem anat realitzant: hem passat de la més absoluta vergonya fins al començament d'allò que pot desembocat en una relació basada en confiança.

Puc dir, amb tota certesa, que hem compartit moltes estones que ens han permès apropar-nos.

Els dos plegats hem anat al cinema a veure “Frozen” en català, hem passejat per Figueres sota les llums de Nadal, hem jugat, hem provat diferents menjars, tant els que són típics d'aquí com els de Marroc...

Se m'acudeixen més coses que hem fet plegats i que en un inici semblaven insignificants i simples, però que ens han ajudat a que ens coneixèssim millor.

Actualment desitjo, i tinc la certesa, que totes aquestes activitats només són una petita porta que ens ajudarà a endinsar-nos en un llarg i bell camí que tenim al nostre davant.

Primeres mirades

Dissabte passat em van presentar en Yassin, el nen amb el que espero passar molts moments màgics, plens d'alegria i diversió. Com puc descriure les sensacions i les emocions que vaig sentir quan les nostres mirades es van creuar?

Suposo que tots els que formem part d'aquest projecte, o n'han format part en algun moment de la seva vida, durant la festa inicial, hem tingut els nervis a flor de pell. Per ser sincera, quan em van preguntar com m'havia anat no sabia com explicar-ho, era una barreja d'il·lusió, curiositat, alegria i, a la vegada, por, aquella de no ser capaç d'oferir el que realment creus que es mereix el nen o nena. És un moment difícil de comprendre per aquells que no han viscut una sensació semblant, però també és difícil d'explicar per aquells que ho hem viscut en primera persona. Em pregunto si és aquesta dificultat per expressar el que hem sentit el que fa que sigui un moment tan especial...  

  

 

Anna